Democracia

La democràcia és una forma d'organització de grups de persones, la característica predominant és que la titularitat del poder resideix en la totalitat dels seus membres, fent que la presa de decisions respongui a la voluntat col•lectiva dels membres del grup.En sentit estricte, la democràcia és una forma de govern, d'organització de l'Estat, en la qual les decisions col•lectives són adoptades pel poble mitjançant mecanismes de participació directa o indirecta que li confereixen legitimitat als representants. En sentit ampli, la democràcia és una forma de convivència social en la qual tots els seus habitants són lliures i iguals davant la llei i les relacions socials s'estableixen d'acord a mecanismes contractuals.El terme democràcia ve del grec (δημοκρατία) δημος ("poble") i κρατω ("governar"). El seu sentit literal és, doncs, govern del poble. Té el seu origen com a terme i com a sistema de govern a l'antiguitat grega. Concretament, la democràcia s'establí com a forma de govern a l'Atenes posterior a la Revolució popular dirigida per Efialtes (462 a.C), que possibilità l'accés al poder per part dels pobres lliures. Aristòtil, crític de la democràcia, considerava que allò característic de la democràcia era precisament l'ésser el govern dels pobres lliures, àdhuc en el cas de què aquests fossin minoria. Modernament, es considera democràtic tot aquell govern on la sobirania recau en la totalitat del poble. Per descomptat, podem observar graus al llarg de la Història i en l'actualitat, de manera que un Estat pot barrejar l'extensió de la democràcia a un sector del poble amb la marginació d'un altre: el sufragi universal, per exemple, esdevingué en un primer moment masculí, arribant a les dones només arrel de les lluites sufragistes de finals del segle XIX i principis del XXExisteixen diversos tipus ideals de democràcia, cadascun amb característiques diferents. Concretament, podem dividir les democràcies seguint dos criteris: 1) segons la relació del poble sobirà amb el govern efectiu; i 2) segons el procediment emprat per a prendre les decisions. Cal entendre, però, que es tracta de models ideals i que cap d'ells s'ha donat de fet en puritat absoluta en cap moment de la HistòriaDemocràcia directaEs tracta de la democràcia en estat pur, tal com la van viure els seus fundador atenencs. Les decisions les prenen els membres del poble sobirà reunits en assemblea. No existeixen representants del poble sinó, en tot cas, agents fiduciaris del mateix, sotmesos als dictats de l'assemblea i revocables en qualsevol moment. Es tracta del tipus de democràcia preferit no només pels demòcrates de l'antiga Grècia, sino també per a molts pensadors moderns (Rousseau, per exemple) i per a una bona part del socialisme i l'anarquisme. Un exemple de democràcia directa més conegut és el de l'Atenes clàssica.La creença de què la democràcia directa pot nomès funcionar en aquelles comunitats polítiques on els seus membres poden establir-se en reunió amb una certa periodicitat, restringint la viabilitat d'aquest règim a comunitats petites, com ara les tribus o les ciutats-Estat representa un argument desvirtuat, tot tenint en compte l'actual moment tècnic on aquest criteri emergeix com altament subjectiu i insignificant.Democràcia representativaUna persona exerceix el seu dret a vot a Itàlia on escollirà els seus representants en les diferents càmeres legislativesEs tracta del model comú de democràcia moderna. A la democràcia representativa la sobirania continua en mans del poble, però aquest no exerceix directament el poder sinó que delega aquesta tasca en representants escollits periòdicament, els quals no solen ser revocables per part del poble mentre dura el seu mandat. Això fa que les democràcies representatives tendeixin sovint a ser règims on la sobirania del poble es fa visible únicament durant els comicis, que solen esdevenir-se entre períodes relativament llargs de temps (4 o 5 anys, per exemple). Es tracta del règim preferit per pensadors com James Madison o Karl Popper, que el contemplen principalment com el mitjà més adequat per a la selecció d'elits. Històricament, la democràcia representativa ha anat associada a grans Estats-nació, més que no pas a comunitats petites on els ciutadans han pogut exercir la democràcia directa. És el tipus de democràcia predominant a l'actualitatDemocràcia deliberativaEs tracta d'un tipus de democràcia on les assemblees legislatives i els consells executius prenen decisions basant-se únicament en raons de justícia i d'interès general. Les lleis i les decisions del govern no poden ser presses en base a raons privades ("a mi m'interessa"), ni en base a contrapartides ("si voteu aquesta llei us prometo donar-vos a canvi aquesta altra"), ni base al poder de pressió de torn ("millor serà que votem aquesta llei perquè si no aquell poder fàctic ens pot fer molt de mal"). Enlloc d'això, la democràcia deliberativa exigeix que aquells qui fan les lleis i prenen les decisions de govern defensin les seves opcions amb raons públiques ("aquesta llei és justa perquè corregeix aquella injustícia"; "aquesta mesura de govern és d'interès general atès què ens beneficia a tots i a totes"). Les preferències dels ciutadans, es formin o no a l'àmbit de la vida privada de cadascú, han de passar l'examen del debat públic si volen veure's elevades a la categoria de lleis o de decisions executives i, per tant, son susceptibles de ser modificades atenent a bones raons. Aquesta fórmula de presa de decisions s'ha donat a l'Atenes democràtica i en general a aquells Estats que han conegut la democràcia directa.Democràcia de negociacióEs tracta d'un tipus de democràcia on les lleis i les decisions de govern es prenen en base a les preferències i al poder de negociació dels actors (col•lectius o individuals) de la comunitat política. Els individus, les diferents forces socials (sindicats, lobbies...) i els magistrats i/o representants del poble tenen preferències determinades que estan donades i que en principi no tenen per què modificar-se en base al debat públic. Aquests actors negocien amb aquestes preferències ja donades, i obtenen el que poden de la negociació oferint al seu torn contrapartides. No és necessari que les decisions es prenguin per consens: n'hi ha prou amb que uns quants actors amb suficient poder com per a imposar-se a la resta pactin entre ells una solució i l'executin. Es tracta de la forma preferida pels utilitaristes i la més pròpia de la democràcia moderna; sol estar lligada a fórmules de representació, no perquè la democràcia representativa impedeixi o dificulti la deliberació per si mateixa, sinó perquè històricament la democràcia representativa s'ha desenvolupat en comunitats polítiques grans i heterogènies, on arribar a elaborar un corpus de criteris d'interès general és més complicat que a una comunitat petita i on, per tant, és més fàcil que acabi desenvolupant-se el model de democràcia de negociació. La Democràcia contemporània sorgí de les lluites de diferents forces demòcrates populars (com el republicanisme d'esquerres, el moviment obrer socialista o el feminisme) contra els Estats absolutistes (primer) i contra els Estats liberals de sufragi censatari (després). Aquestes forces, a través de diferents revoltes (com la jacobina de 1793 o les revolucions de 1848) i de la lluita política i social que precipitaren la caiguda del feudalisme i l'absolutisme i que alhora pressionaren els Estats liberals (com els EUA o el Regne Unit) per a que introduïssin gradualment reformes que possibilitaren la conquesta de la democràcia política: dret de manifestació, dret de vaga, sufragi universal...Tanmateix, les democràcies contemporànies van néixer de la reforma dels Estats liberals de sufragi censatari i retenen bona part del seu llegat polític; és per això que a les democràcies contemporànies se les sol anomenar "democràcies liberals". Les seves característiques habituals son les següents:Són democràcies regides pel principi de la separació de poders. Són democràcies representatives on els membres del poder legislatiu i es presenten llistes electorals, que poden ser obertes o tancades, i que normalment son presentades per partits polítics. Els representants es reuneixen en un parlament que pot ser bicameral o unicameral. El cap del Govern és escollit o bé directament pel poble o bé pel Parlament. En el primer cas, el poder executiu i el legislatiu romanen perfectament separats i el cap del Govern sol ésser també el cap d'Estat (democràcies presidencialistes). En el segon cas, el poder executiu està sotmès al legislatiu i les figures de cap d'Estat i de cap de Govern solen romandre separades, essent el primer una figura purament simbòlica. Són democràcies de negociació on existeixen diverses forces de pressió (des dels moviments socials fins als grans imperis mediàtics o les corporacions empresarials) que finalment determinen les propostes i els posicionaments dels partits polítics i dels membres dels diferents poders. Son democràcies on existeixen tota una sèrie de drets civils (llibertat d'expressió, habeas corpus...), polítics (sufragi universal) i socials (educació pública, subsidis condicionals...) que defineixen la condició de ciutadà i per tant membre de ple dret de la comunitat política. Son democràcies que normalment es desenvolupen sota un règim econòmic capitalista o d'economia mixta. executiu (i, en alguns casos, també del poder judicial) són escollits per sufragi universal en comicis amb una periodicitat que oscil•la entre els 3 i els 6 anys. Als comicis Als comicis es presenten llistes electorals, que poden ser obertes o tancades, i que normalment son presentades per partits polítics. Els representants es reuneixen en un parlament que pot ser bicameral o unicameral. El cap del Govern és escollit o bé directament pel poble o bé pel Parlament. En el primer cas, el poder executiu i el legislatiu romanen perfectament separats i el cap del Govern sol ésser també el cap d'Estat (democràcies presidencialistes). En el segon cas, el poder executiu està sotmès al legislatiu i les figures de cap d'Estat i de cap de Govern solen romandre separades, essent el primer una figura purament simbòlica. Són democràcies de negociació on existeixen diverses forces de pressió (des dels moviments socials fins als grans imperis mediàtics o les corporacions empresarials) que finalment determinen les propostes i els posicionaments dels partits polítics i dels membres dels diferents poders. Son democràcies on existeixen tota una sèrie de drets civils (llibertat d'expressió, habeas corpus...), polítics (sufragi universal) i socials (educació pública, subsidis condicionals...) que defineixen la condició de ciutadà i per tant membre de ple dret de la comunitat política. Son democràcies que normalment es desenvolupen sota un règim econòmic capitalista o d'economia mixta. La democràcia atenenca comença realment amb les reformes de Clístenes (510 a.C.) i es consolida amb Pèricles (que va liderar la democràcia atenenca entre 446 i 429 a.C.).En el sistema democràtic tots els ciutadans (que han de ser homes i lliures) tenen els mateixos drets. Tots estan convocats a l’Assemblea Popular setmanal i tots tenen veu i vot. Aquesta Assemblea aprovava les lleis, administrava justícia, nomenava els càrrecs (arconts), declarava la guerra o acceptava la pau. Hi havia un Consell del qual anaven formant part per torn tots els ciutadans, que preparava els assumptes sobre els que l’Assemblea prenia després les decisions. Els arconts s’escollien per a ocupar-se de tasques específiques durant un període temporal generalment breu. Els arconts, en principi, no cobraven. Però com que la política exigia molt temps de dedicació, els ciutadans més pobres no podien participar-hi efectivament. Per això, es va imposar el costum de pagar als arconts i membres del consell, i fins i tot es pagava una petita quantitat als que assistien a l’Assemblea. L’època democràtica atenenca portà a la Polis cap a una veritable hegemonia cultural i política en el món grec durant el segle V a.C. Aquest segle s’estructura a l’entorn de dues guerres: la primera, (guerres mèdiques) va portar a Atenes a l’hegemonia política, i la segona (guerra del Peloponès) la va portar a la decadencia. Partits polítics de Catalunya i composició actual de la legislaturaEls sis principals partits polítics de Catalunya, amb escons al Parlament actualment són: Polítics catalans a un acte el 11 de setembre de 2008. • Convergència i Unió • Partit dels Socialistes de Catalunya • Esquerra Republicana de Catalunya • Partit Popular de Catalunya • Iniciativa per Catalunya Verds • Ciutadans - Partido de la Ciudadanía El resultat de les últimes eleccions autonòmiques catalanes, celebrades l'1 de novembre del 2006 va ser: • CiU: 48 escons • PSC - CpC: 37 escons • ERC: 21 escons • PP: 14 escons • ICV-EUiA: 12 escons • C's: 3 escons Malgrat que CiU va aconseguir majoria relativa al Parlament, Artur Mas, candidat del partit, no va formar govern, i reedició de l'aliança entre el PSC, ERC i ICV va permetre que José Montilla, candidat del PSC, fos elegit com a President de la Generalitat. Un diputat és l'integrant d'un Parlament. Al sistemes polítics de base anglosaxona se'ls anomena Representats del Parlament. Als sistemes bicamerals, els diputats són membres de la cambra baixa del Parlament. Són els representants de la sobirania popular. Poden ser triats pel vot directe, lliure i secret dels ciutadans, o de forma indirecta per altres representants de la sobirania popular. Les funcions principals d'un diputat són les de: • Legislar (conjunt d'actes tendents a crear, reformar, derogar, addicionar o modificar una llei) • Fiscalitzar (vigilar l'ús i aplicació dels recursos públics) • Gestionar (ajudar als ciutadans en el tràmit dels seus assumptes ens les altres instàncies de l'administració pública). • Un parlament és una assemblea de persones que exerceixen el poder legislatiu i que controlen els actes del govern sota el model de Westminster o parlamentari. Té el seu origen en la revolució anglesa de 1688, amb la que s'inicià la decadència de l'absolutisme europeu i l'aparició d'una branca del govern que representava al poble. Els parlaments poden ser compostos per una o més cambres, encara que la majoria dels parlaments del món són bicamerals. La cambra baixa dels parlaments sovint és la més poderosa, de la qual s'origina el govern, mentre que la cambra alta és una assemblea de revisió i aprovació, o fins i tot només cerimonial sense cap funció de govern real. En els sistemes congressuals, per contra, ambdues cambres són iguals en poder, però, difereixen en llurs funcions